Quatre errors bàsics d'un inversor amateur
Tot el que no has de fer si vols començar a invertir a la borsa
Recordo que tornàvem d’un concert amb metro, amb un noi que feia poc s’havia tret la carrera d’estadística. Després de parlar una mica de la feina, i al descobrir que jo treballava en una entitat financera, em va voler revelar les teories que tenia per fer créixer els seus estalvis.
El company havia estat buscant per Internet i, després de identificar unes quantes cotitzades que l’interessaven, va aplicar els seus coneixements sobre números. Va fer càlculs i estudis, em va dir. A partir de mitjanes, variacions i correlacions, havia aconseguit trobar una empresa on apostar tots els diners.
A partir d’aquí, què podia sortir malament?
Vaig intentar portar-li una mica la contrària, però el viatge amb metro no va donar per més. Va baixar dos parades més tard. I, a mi, em va deixar rumiant una bona estona sobre els errors del seu procés d’inversió.
I de molts altres més.
Les dades no enganyaven, on es podia equivocar?
Diria que va ser Warren Buffett qui va fer famosa la frase: “si saber d’història fos suficient per guanyar diners a la borsa, els bibliotecaris serien els més rics de tots”.
El meu company no era bibliotecari, ni historiador, però ell si que volia utilitzar el coneixement del passat per fer una única aposta. Si guanyar a la borsa fos així de fàcil, tot es reduiria en baixar-se un Excel de resultats, identificar tendències, i dedicar els diners al número més bo.
Precisament aquesta va ser la tècnica que vaig utilitzar per a la meva primera inversió. Eren els anys 2000 i el valor estrella d’aleshores era Microsoft. Ho deien les xifres de resultats de la meva fulla de càlcul. Per això vaig agafar uns quants estalvis i ho vaig apostar tot a l’empresa de Bill Gates.
Vaig prémer l’ordre de comprar i tot se’m va girar en contra: Aquella empresa que creixia tant va deixar de créixer; l’euro es va inflar, perjudicant així la meva inversió en dòlars; i Steve Ballmer va substituir al gran Gates. Ni tota l’estadística del món hauria pogut contemplar aquests tres esdeveniments de cop. I molt menys, l’últim.
Hi ha diverses eines per no caure en aquestes trampes i ho he après amb més d’una patacada. Amb uns quants anys d’experiència, la proposta del col·lega estadístic em va semblar perillosa. Això em va dur a elaborar una llista d’equivocacions elementals, que he classificat en quatre errors bàsics d’inversió.
Error 1. Invertir en una sola empresa
Tots ho hem fet. “M’hi jugo cinc euros que no ets capaç de saltar per sobre d’aquesta barana”. L’altra salta, aconsegueix passar de banda i perds el bitllet arrugat que tenies a la cartera. Si, en canvi, salta i s’entrebanca (sense fer-se gaire mal), ho guanyes tot.
Això és jugar. El mateix que comprar un bitllet de loteria. Fer una “quiniela”. O comprar una papereta a la fira.
Ningú dirà que una aposta de pati de col·legi és un procés d’inversió sofisticat.
Tampoc ho és comprar 500 accions de Microsoft i esperar que doblin el seu valor en qüestió de setmanes. O tenir 10 criptomonedes. O adquirir un ETF contrari, amb l’esperança que els mercats cauran la setmana vinent.
Prendre una d’aquestes decisions no forma part d’un procés d’inversió. Sinó d’una juguesca, amb l’expectativa d’un resultat binari; on es guanya, o es perd.
He presentat aquest argument alguna vegada i he encetat una discussió. Als defensors de “la inversió en un actiu”, sempre els proposo el mateix. “Si et caigués del cel una herència de un milió d’euros, faries el mateix? Compraries un ethereum?”.
Això sempre cau com una galleda d’aigua freda. Perquè els mateixos que s’atreveixen amb les criptomonedes, quan els hi planteges majors quantitats prefereixen destinar-los a un pis o guardar-los sota el coixí (una merda de dipòsit a llarg termini, per exemple).
La diversificació en diferents actius serveix per reduir l’estrés de tenir tota la fortuna en un sol actiu amb un component de risc. I és la forma de convertir “juguesques” en una cartera de inversions coherent.
Error 2. Invertir en una sola idea
Un cop acceptem la premissa que invertir en un sol actiu és un mal assumpte, hem de vigilar també la possible repetició de idees. La diversificació ha d’estar al servei de la distribució del risc. No en mantenir-lo, i molt menys augmentar-lo.
Un exemple clar: Si vull repartir els meus estalvis, no ho faré en tres empreses similars com Coca-Cola, Pepsi i Dr. Pepper. Les tres són diferents, però si hi han problemes en el sector, cauran les tres.
Aquest és un exemple clar, però hi ha casos més subtils de mala diversificació i els encarregats d’aquesta situació són les entitats financeres. Amb els anys he vist carteres de persones amb recursos, que han dedicat part dels seus estalvis a una llarga llista de fons d’inversió i també a algunes accions en particular.
Aquests fons tenen noms variats i originals com “super growth”, “conservative”, “compounder”… Malgrat les diferents marques comercials, molts d’ells inverteixen en el mateix: valors que formen part dels grans índexs borsaris. O, fins i tot, a altres fons (o ETFs) que repliquen benchmarks similars.
Un patrimoni d’entre 500.000 i un milió d’euros, gestionat per una banca privada d’una entitat financera, pot estar invertit de tres, o quatre maneres diferents, en les mateixes accions. De manera que, si les borses baixen, la seva cartera ho farà en picat.
Pot haver-hi diversificació, però també és necessària la varietat.
Error 3. Invertir els diners dels altres
No demanis diners per invertir a la borsa. No inverteixis pels altres
Si demanes diners per invertir, tindràs problemes de solvència. Si inverteixes els diners dels altres, tindràs problemes legals. No ho facis. Mai.
Fa uns anys, en la cúspide del rally de la borsa després de la pandèmia vaig llegir un tweet d’un noi que em va deixar preocupat. “Deixaré els estudis i ja he demanat un préstec per invertir de veritat”. No el coneixia de res i sabia que faria cas omís del que jo i alguns altres ja li van dir: “et fotràs una hòstia”.
En primer lloc, la situació temporal havia encoratjat al personatge. Es va atribuir com a mèrit propi una recuperació financera que era global. Sense adonar-se que allò no era el principi d’un gran èxit, sinó que estàvem a les acaballes d’aquell bon moment.
Segon, el préstec empitjorava aquella mala decisió. Si inverteixes els estalvis i els perds, aqui s’acaba la història. Et busques una feina, treballes i recuperes el que has perdut.
Amb un deute a les espatlles és molt diferent. Inverteixes els estalvis i el que et deixen. Perds els estalvis, però el conte no s’acaba aquí. Has de tornar el deute i, a sobre, n’has de pagar interessos. Tots els diners que guanyis a partir d’ara seran per tornar-los a algú altre.
I si, a sobre, inverteixes els diners d’altres persones, els hi hauràs de donar moltes explicacions. Sempre t’hi sentiràs en deute.
Error 4. Invertir en idees dels altres
Les idees dels altres són el meu gran pecat. Durant el meu recorregut professional he necessitat en moltes ocasions un pal de paller on aguantar-me. Algú que em donés la seguretat necessària per dir: “aquesta idea d’inversió és bona” o “això segur que triomfarà”.
“Si ho diu un professional”, pensava, “no s’equivocarà”.
He agafat prestades moltes idees i en podria fer una llista extensa. Algunes han sigut bones, però la gran majoria no han valgut un rave. Invertir és una acció arriscada, però ho és molt més fer públiques les teves decisions. Qualsevol pot criticar-les.
Quan just començava i escrivia al blog, em costava rebre les opinions dels altres; em pensava que els comentaris provenien des del coneixement i la professionalitat. A vegades si i a vegades no. Però me’ls prenia tots molt seriosament.
Defensar un text al descobert, em costava. En canvi, era tot molt més fàcil si podia atribuir els meus articles a un agent superior (“ho diu Ackman”, “Einhorn”, “Buffett”…). La veu de l’experiència.
Però amb els anys, un descobreix que entre les idees dels altres també n’hi ha de perdedores. Els professionals també cometen errors. I, fins i tot, poden provocar desastres (Ackman i JC Penney, quin horror!).
És difícil defensar una idea, sobretot si: 1. No és teva, 2. No la coneixes amb profunditat.
Aquest any 2025 vaig començar-lo amb la compra de dues empreses: dLocal i XPEL. Ambdues han tingut un comportament erràtic, tant els negocis com les accions que els representen. Les vaig descobrir a través de filtres propis i no conec ningú que les tingui. Però tinc els coneixements necessaris per defensar cada tesi d’inversió des de diferents angles. I, si la cago, jo en sóc l’únic responsable.
Bon dimarts!